“Els meus últims dies”
martafigueras | 2 gener 2014Fa uns dies vaig mirar un documental que tractava sobre un noi de 17 anys amb càncer d’osteosarcoma i tumors als pulmons. Els metges li van dir que només li quedaven 6 mesos de vida. Així que va decidir no quedar-se a l’hospital per aprofitar el temps que li quedava de vida, vivint-ho a la seva manera. La seva afició principal era la música, la qual li encantava; va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics, familiars i la seva novia, i així fer etern aquell instant. Va conduir durant una setmana el cotxe dels seus somnis, alguns cantants famosos van cantar una cançó que ell havia escrit i van fer-li un vídeo, va fer un pícnic a la primera cita amb la seva xicota a un estadi de rugbi… Ell era un noi que tot el dia reia perquè era feliç per tenir una família tan unida que l’ajudessin tant en la malaltia, s’alimentava dels somriures de les persones que estimava, era la felicitat de la família i això el mantenia fort.
Em vaig sentir commoguda davant d’aquella situació, però vaig estar reflexionant i crec que veiem la mort com un final, però és un pas més a la vida. Em vaig posar a la seva pell, i reconec que em van emocionar aquelles imatges de la seva família tan feliç però alhora trista per la pèrdua del seu fill estimat. Però crec que les coses passen per alguna raó, i de vegades creiem que són moments dolents i ens enfonsem, però s’ha de mirar la part positiva de les coses; i sobretot, encara que en aquests moments costi, s’ha d’intentar. Si canviem l’actitud davant de coses amargues, endolcirem la vida.
Marta
un dels mès grans problemes de l’ésser humà es que no valora les coses que te fins que pateix el temor de perdre-les
Marta, devia ser força emotiu, aquest documental. La mort a termini fix commou, sobretot quan es tracta d’una persona que no hauria de morir, encara. Si hi pensem una mica, però, ens adonarem que cadascú de nosaltres és com aquest noi del que parles. L’única diferència és que creiem que la nostra mort és una cosa llunyana (?). Segurament tractaríem els altres d’una forma més amable si penséssim que la seva i la nostra vida són absolutament efímeres, no et sembla?
Hi he trobat un embolic: A “va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics” quin és el subjecte de “ajudaven”?
M’ha agradat. Que gaudeixis de les vacances.
Josep Maria